Des de la restauració de la democràcia, els polítics catalans han estat constantment centrats en dos aspectes, manar i pensar. Quan han tingut el poder i la confiança de la ciutadania, han manat. Quan han passat a l’oposició, alguns s'han dedicat a pensar. Rarament s’ha combinat l’exercici de pensar amb el de gestionar el país. En l’era pujolista, la major part de la producció ideològica i llegat intel·lectual daten dels anys cinquanta a setanta; el que va venir després fou principalment obra de bon govern. En els darrers temps, la dinàmica de govern a Catalunya ha estat força complexa degut a la constant cerca d’equilibris per aconseguir consensos impossibles a fi de mantenir el poder. Portem anys transitant per terceres vies, variants alternatives i vies de servei per no malmetre la unitat independentista que posi en risc el control del govern de Catalunya per part de l’independentisme. S’han pres decisions creatives per mantenir majories ideològicament fràgils i fins a cert punt contra natura que han tingut com a darrer objectiu continuar manant. Tal ha estat l’obsessió curtplacista del manar que el catalanisme ha deixat de pensar en el país que volem, de pensar en el llarg termini, de pensar en la cohesió social, de pensar en la cohesió territorial, de pensar en la nostra identitat o de pensar en com fer prosperar la nostra economia.
Així doncs, ententent-se la generalització pero contundenciia, durant els últims anys no s’ha pensat prou per aquesta obsessió malaltissa de continuar ostentant el poder, de manar. Per més inri, no s’ha manat bé perquè no hi havia un projecte comú de país. Totes les decisions s’han centrat en la tàctica, deixant de banda l’estratègia i la visió de país. Però pensem-hi, és possible manar i pensar a la vegada? Definitivament, sí. Si obrim el prisme, veurem que hi ha formacions polítiques d’àmbit nacional i internacional que han creat mecanismes per combinar manar i pensar. Governen ara i construeixen un model de país per al futur. Aquestes formacions han dissociat de forma premeditada i conscient els dos elements de l’equació, manar i pensar. A través de fundacions, han separat la part més intel·lectual de la política de la part més ordinària, de govern o executiva. Per exemple, el PP a Espanya, o la CDU i el FDP a Alemanya, treballen el pensar a través de les seves fundacions Faes, Konrad Adenauer i Friedrich Naumann respectivament. Aquesta bicefàlia els permet analitzar constantment l’estat de la nació, crear relats d’acord amb les seves estratègies i influir directament al partit.
A Catalunya, aquestes fundacions han tingut un caràcter més instrumental i no tant intel·lectual, amb l’excepció de la fundació CatDem amb Convergència o la fundació Josep Irla amb ERC, que ara són pràcticament residuals. Certament, manar, els càrrecs i els privilegis donen molt caliu al partit, però des d’un punt de vista intel·lectual, reconstructiu i d’argumentació, a l’oposició, o inclús a l’extraparlamentarisme, no hi fa tant fred si t’obligues a fer els exercicis d’autocrítica i introspecció necessaris per fixar-te un objectiu a llarg termini i traçar una estratègia a dues o tres legislatures vista. Aquesta travessa pel desert que just comença pel nacionalisme català només reeixirà si es fa des del pensar i no des de la mentalitat de manar a tota costa per administrar les poques molles que queden per repartir. Ara toca pensar.
Comments