Al llarg de la història, la tradició liberal s’ha fonamentat en la defensa de la llibertat d’expressió com un pilar essencial de la convivència i del progrés. Aquesta idea, tan senzilla com poderosa, no està exempta de tensions i paradoxes. Una de les més grans es resumeix en allò que Karl Popper va anomenar “la paradoxa de la tolerància”: si una societat és il·limitadament tolerant, la seva capacitat de ser tolerant acabarà sent destruïda per aquells qui són intolerants i tenen idees discriminatòries vers certs col·lectius. Ara bé, com cal combatre la intolerància sense convertir-nos en intolerants? Resoldre aquesta paradoxa és el repte, el qual ens interpel·la a qüestionar-nos sobre fins a quin punt hem d’acceptar discursos de qui vol lluitar contra la intolerància amb accions que qüestionen la mateixa convivència democràtica. Cal silenciar la intolerància? No. És legítim defensar que l’extrema dreta pugui dir les seves “foteses” de la mateixa manera que s’ha permès que l’extrema esquerra hagi tingut carta blanca durant dècades per expressar les seves idees, tant a les institucions com al carrer? Sí, perquè la llibertat d’expressió no hauria de ser selectiva. Prohibir certs discursos no només contradiu els principis liberals, sinó que obre la porta a una censura arbitrària que podria afectar qualsevol ideologia. Seria, com bé s’ha dit, una autocensura aberrant poder pensar el que es vulgui, però no poder dir tot el que es pensa. Ara bé, defensar la llibertat d’expressió no significa assumir un paper passiu davant de la intolerància. La intolerància es combat amb idees, amb dades i amb ciència; mai amb prohibicions o repressió. La millor manera de desmuntar discursos extremistes no és silenciar-los, sinó demostrar-ne les contradiccions i les falsedats en l’àgora pública. Caure en el sectarisme intel·lectual ens condemna a una monotonia cultural i política.
Però més enllà de la defensa de la llibertat d’expressió, hi ha una batalla més subtil i crucial: la lluita pel relat. Vivim en una societat on les idees no només es debaten, sinó que competeixen per ocupar un espai simbòlic i cultural. Aquesta és la lliçó que Antonio Gramsci va anticipar quan va reflexionar sobre l’hegemonia cultural. Tant se val el nombre de diputats o representants que tens a les institucions si tens l’hegemonia cultural perduda; és només un problema de temps que perdis també l’hegemonia política. En aquest sentit, la llibertat d’expressió és un instrument clau per mantenir viva aquesta lluita. Quan renunciem a debatre certes idees o permetem que el dogmatisme substitueixi la discussió racional, entreguem terreny en aquesta batalla. La tradició liberal ens ensenya que la pluralitat d’idees i la confrontació intel·lectual són imprescindibles per garantir una societat dinàmica i saludable.
El repte, doncs, és doble: defensar la llibertat d’expressió fins i tot per a aquells que ens incomoden, i alhora no cedir en la confrontació d’idees. Si cedim en aquest segon punt, correm el risc que les ideologies extremistes –siguin de dretes o d’esquerres– acabin imposant el seu relat, no perquè tinguin més raó, sinó perquè hem renunciat a presentar una alternativa millor.
Commentaires