A mitjan segle passat a Catalunya hi va haver un moviment de remobilització i de renovació en tot l’àmbit polític i ideològic nacionalista amb la voluntat de superar els plantejaments d’abans de la guerra. Tota una generació de pensadors, d’orígens i entorns diversos, van replantejar-se les bases del nacionalisme imperant fins al seu temps per posar-lo al dia dels canvis sociològics del país i per obrir-lo a les noves problemàtiques socials d’aleshores. Així van assentar-li els fonaments filosòfics i ideològics que li permetrien l’hegemonia política durant el gairebé mig segle des del retorn de la democràcia al país.
Tant va ser així que els actuals referents del catalanisme continuen sent els precursors, partícips o continuadors d’aquell moviment de mitjan segle XX. En aquest sentit, avui trobem els referents intel·lectuals en aquells grans pensadors que formaren els seus postulats en un context molt diferent de l’actual. Parlo de gent com Vicens Vives, Paco Candel, Trias Fargas, Jordi Pujol, Rovira i Virgili, Carrasco i Formiguera, Josep Benet, Josep Pallach, Heribert Barrera… I molts més. Són òbvies les diferències que separen la Catalunya actual de la d’aquests pensadors.
Quan Vicens Vives va escriure “Notícia de Catalunya” (1954) assenyalava que la riquesa del país es basava en la mentalitat menestral de “la dedicació a la feina, el culte per les virtuts econòmiques, el decantament pràctic de la vida i la limitació d’horitzons.” Avui dia, encara podem parlar d’aquest país de petits botiguers que prosperen amb el propi treball i la cultura de l’esforç?
Quan Paco Candel escrivia el seu “Els altres catalans” (1964), el 42% de la població havia nascut fora de Catalunya (A. Domingo, 2015). Actualment, aquesta gent i els seus fills representen —representem, perquè jo també m’hi compto entre ells— més del 60% del país (enquesta sociopolítica CEO, 2020). Per altra banda, dels seixanta cap aquí la població del país s’ha doblat: de 4 a 8 milions de ciutadans (font: Idescat).
Quan Trias Fargas va pronunciar el discurs “El preu de la llibertat” per l’obertura del curs universitari 1975-1976, reclamava la intervenció estatal en l’economia dient:
“Está claro que en materia económica hace falta en España igualar mucho, rumbo a la justicia social, sin que corran peligro, ni la libertad, ni siquiera los incentivos al trabajo, ni tampoco la eficacia del sistema.”
Després de cinquanta anys d’ampliació de l’estat del benestar —i utilitzant les seves paraules—, corren perill la llibertat, els incentius al treball o l’eficàcia del sistema? Com equilibrem la balança entre la llibertat i la lluita contra la pobresa?
I darrer exemple; a un any d’obtenir la seva primera majoria absoluta (1984), el president Pujol pronunciava el següent discurs:
“Nosaltres estem sempre molt amenaçats per aquest gran gegantisme barceloní. Per altra banda, no seria just no dir que l’existència d’una gran capital, com és Barcelona, és un fet que té molts aspectes positius per Catalunya. (…) Penseu en la força enorme, (…) cultural, política, social i econòmica que és una gran capital. Però al costat d’això, és cert que també és una amenaça (…). Catalunya no viurà si, al final, aquesta mena de gran pop barceloní ho xucla tot. Catalunya necessita la riquesa de les seves comarques.”
Els catalans podem desenvolupar el nostre projecte de vida fora d’aquest ‘gran pop barceloní’? Tenim el país prou vertebrat després de mig segle d’autogovern? No deixo caure aquesta darrera dada a la lleugera, perquè relliga els quatre exemples: fa gairebé mig segle que hem recuperat l’autogovern, amb el que això implica d’experimentació, experiència, encerts i errors de les fórmules que tots ells plantejaven.
Amb aquests quatre exemples queda clara la distància de context entre aquests grans pensadors i la Catalunya actual. Alguns potser diran que no cal anar tan enllà per trobar pensadors nacionalistes influents a casa nostra. No dic que dels vuitanta cap a avui no trobem noves idees, però les idees principals de les quals tota la resta penja, vénen de massa enllà.
D’ençà d’aleshores el nacionalisme viu un estancament filosòfic important. Cal que tornem a fer aquest exercici col·lectiu de reflexió, que actualitzem el nacionalisme amb nous postulats i propostes que s’adaptin al país i a les idees d’avui dia i que donin resposta als reptes que ja tenim i que sabem que tindrem.
Això significa renunciar a aquests autors? Evidentment que no. S’han de continuar estudiant com ho fem amb Valentí Almirall, Prat de la Riba o Eugeni d’Ors, per dir-ne alguns. No obstant aquest indispensable estudi dels nostres prohoms, cal donar noves respostes a problemes que són genuïnament actuals. I per a fer-ho, cal que seguim el consell del 2018 del Dr. Xavier Arbós:
“El catalanisme ha estat encapsulat en projectes polítics i li aniria bé prendre l’aire en debats no condicionats per la competició electoral.”
Aquesta és la missió que hem de perseguir tots aquells qui ens identifiquem com a catalanistes, cadascú des de les seves postures, espais i entorns, però tots i tothora: actualitzar el nacionalisme. Després d’una dècada tan convulsa com la darrera, tenim l’oportunitat i —sobretot— el deure de fer-ho.
Comentários